Estrenada el 1998, END (Esto no danza) de Sol Picó reflexiona sobre els clixés del desamor, la mort i el desig, amb una energia tendra, ferotge i colpidora.

FIN (Fantasmas invaden la nada) s’endinsa en el seu llegat, operant com un exercici de muntatge impossible: un intent de recompondre, des de les limitacions dels mitjans i simulant el funcionament de la memòria, les peces soltes d’un trencaclosques interromput pel present.

FIN (Fantasmas invaden la nada) pretén capturar una mica d’aquesta energia primigènia, crua, vital i explosiva de l’univers Sol Picó, assumint que és inimitable i transformant la seva essència en una altra gramàtica corporal.

FIN (Fantasmas invaden la nada) no és una reconstrucció fidel, sinó un intent d’invocació: un diàleg amb els fantasmes de la dansa i la música, on les veus trencades d’òpera i el so de cassets (amb les seves errades) es converteixen en metàfora de com honorem, preservem —i traim— els llegats artístics i la memòria.